REFLEXIO

Un poema de María Teresa Llobet

 

¿I tu dìus que has estimát

sense limit ni mesura?

Tu no saps el que es aixo

confons l´amor  emb luxuría.

Estimar es donar-ho tot

sense esperar res a cambit.

Es renucia aquest mon

tan vil i tan miserable.

O dones tot per no res,

un mirá una carìcia

que et faigi extremi el cor

d´una dolçor infinita.

Despres ja no hi ha res mes

per el que mereigi viurer

en acabar la tempesta

el sol sempre surt mes lliure.

I si mai has desitxat

deixar aquest mon sense pena

perque has estat mens preat,

per qui ton cor et batega?

Mira enrere i veuras

qui et segueix sence cap mot

i el viatge  empendras

sence iportarte l´import.

Has de seguir endevant

ignorant les fosques bromas

cara al ven et menjaras

de la vida les engrunes.

De nou asaboriras

de les nits lluens estels

de l´aigua la llivertat

i del fresc mati el relent.

Res cegara els teus ulls

a la visio desbetllada

d´un cel de cotó corull

vestir de color mar blava.

María Teresa Llobet